comunidades

La COVID-19, no és la causa de la crisi.

La crisi de la COVID-19 no existeix. Li han posat aquest nom per emmascarar la veritable crisi que patim i que aquest virus només ha fet més visible, més cruel, més mediàtica.

Però no passa res de nou, o gairebé res.

La necropolítica tal com la va definir el filòsof camerunès Achille Mbembe, com una evolució del terme biopoder i biopolítica de Foucault sobre com el poder controla el cos i la vida de les persones, feia referència a lús del poder social i polític per a decidir qui te dret a viure i qui no, qui pot ser explotat i qui ser explotador, qui te dret a un privilegi com la sanitat i qui no. El terme necropolítica explica un pas més en la subjugació que exerceix el poder sobre els cossos i inclou el dret a seguir viu, com a eina.

Aquesta necropolítica, més enllà del context africà on Mbembe ho plantejava inicialment, sha globalitzat. La creació de zones de mort, zones geogràfiques on la vida val menys.

Ara una epidèmia dun petitíssim virus, el SARS-CoV-2, posa en portada la necropolítica capitalista, duna manera innegable.

Qui es pot permetre atenció sanitària? Qui es pot permetre confinar-se? Qui mereix un respirador?

Fins ara el "no dret a la vida" dels pobres era maquillat, dissimulat, ignorat.

Mentre la SIDA, la tuberculosi o la malària causen milions de morts cada any sobre la població pobre, te tractament per la població rica. Per tant no és la malaltia la que mata, és el capitalisme necropolític que decideix qui pot viure i qui no ho mereix.

Ara, la COVID-19, ens farà palès un cop més limpacte dun sistema sanitari públic, universal i ben finançat. Farà palès com la manca dinversió en sanitat ara fa triar qui va a lUCI i qui mor sense fer-hi res.

Si alguna cosa fa que aquesta pandèmia, sigui tan reveladora, és que ha començat als països rics i sestén per tot el món. Podrem comparar com la necropolítica global fa que loportunitat de viure sigui una decisió política.

Aquest mateix neoliberalisme que causa molta més mortalitat que cap malaltia, que subjuga el dret a la vida de països sencers per a afavorir les elits daltres, que explota el mateix planeta fins a crear les circumstàncies adequades per a les pandèmies, com ara, intentarà sobreviure com sigui.

Ara sens farà creure que volem tornar on érem. Sens farà una propaganda a escala planetària per recuperar la felicitat capitalista que la COVID-19 amenaça.

Però després de veure aquest drama dantesc, podrem tornar a ser enganyats per aquesta suposada felicitat? Ens faran creure que érem feliços mentre veiem nens ofegats al Mediterrani o infants esclavitzats pels cultivadors de cacau a lÀfrica o per lindústria tèxtil a lÀsia?

Voldrem tornar a refundar una societat maltractadora, xenòfoba, racista, classista, integrista, capacitista, LGTB-fòbica, masclista... que un cop més refundi la necropolítica, on homes blancs cisheteronormatius decideixin indecentment qui viu i qui mor al món i a casa nostra,

La COVID-19 justifica un estat militaritzat que desarticula el teixit associatiu, ens fan sentir policies del que fa la resta, ens fa sentir que només dins la llar (els que en tinguin) estem segurs si ens portem bé.

Al mateix temps una onada dactivitats per a no pensar gaire és desplegada instantàniament, mentre el periodisme treballa en exclusiva per al virus i ens refreguen per la cara cada mort i cada mascareta. Lany passat van morir 650.000 persones per malalties respiratòries relacionades amb la grip comuna, per no parlar de les 500.000 morts de malària, un 85% dels quals van ser nens. Però res daixò va ser notícia.

Ens intoxiquem dinformacions virals, mai millor dit, perquè la por ens paralitzi i llavors, com una acció coordinada, ens refugiem en un simulacre cultural narcotitzant que entra per tots els canals i hem de veure museus, teatre, circ i, cinema , sèries, llegir de tot gratuïtament. Sens empapussa dentreteniment, disfressat de cultura gratis, no fos cas que pensem gaire. Ja se sap allò de "cervell desocupat, oficina del diable".

I com en una instrucció militar a gran escala esdevenim obedients i subjugats sota lamenaça que si no ens portem bé, no hi ha UCI per a totes.

Més enllà de lestratègia epidemiològica, que no entraré a discutir, ja que només sóc metge, però no epidemiòleg, lús polític que sen treu revela una foscor preocupant. Els poders econòmics pressionen governs perquè la vida dels més febles no sigui un obstacle al capitalisme, mentre les oposicions fan populisme barat amb les xifres de morts.

La paraula de moda, teletreball, ens connecta a matrix, no fos cas que perdéssim el costum de ser productius i la necropolítica ens faci prescindibles, però aquest cop ho fem massivament des de casa. Reunions de treball assegut a la tassa de vàter! Qui ens ho havia de dir. Lhorari de treball es desdibuixa i mentre tenim un nen agafat al genoll i larròs que senganxa, contestem un correu electrònic i atenem una trucada de gerència.

Un cop més les grans corporacions, sobreviuran gràcies als excedents que ens han xuclat a totes durant dècades, i autònoms i PIMEs senfonsaran i seran esclavitzades per les grans fortunes, que acumularan més poder encara si els ho permetem, perpetuant el sistema que ens ha portat on som.

De veritat volem recuperar "la normalitat"? Aquesta normalitat que mata, explota, esclavitza, discrimina, destrueix la natura, maltracta els cossos, les diferències, la llibertat... La volem recuperar?

Doncs no! Volem recuperar el teixit associatiu, la vida social, les abraçades. La llibertat a lespai públic i privat, però des dun altre sistema que no ens porti al mateix punt dautodestrucció.

Avui 14 dabril, quan es commemoren els valors republicans que tanta por fan als neoliberals, hem destar més alerta que mai per a no desitjar tornar a la putrefacta normalitat que ens faran veure com a desitjable.



Volem un món sostenible, just, basat en les persones, no en els diners, on la democràcia sigui real, on l1% de la humanitat no pugui tenir el 50 % de la riquesa, com passa ara.

La COVID-19 pot salvar moltes més vides de les que costi, si lestat dopinió canvia, si escoltem als filòsofs i no als polítics, si escoltem les necessitats de les persones i no de les entitats financeres-

Quan al segle XVII apareix el capitalisme com a alternativa al feudalisme, sinicia lèpoca més destructiva sobre el planeta mai viscuda, i com tota era, ha dacabar, per col·lapse, per rebel·lió, per desobediència.

Recuperem el control del propi cos, recuperem la propietat i la gestió del propi cos, com a subjecte polític.

Som a les portes dun canvi, però el capitalisme necropolític, es defendrà ferotgement, primer amb propaganda seductora, després amb amenaces i por i finalment... hi haurà un canvi.

Fuente: este post proviene de Blog de Jordi Reviriego, donde puedes consultar el contenido original.
¿Vulnera este post tus derechos? Pincha aquí.
Creado:
¿Qué te ha parecido esta idea?
Esta información nunca debe sustituir a la opinión de un médico. Ante cualquier duda, consulta con profesionales.

Esta idea proviene de:

Y estas son sus últimas ideas publicadas:

Recomendamos