Aquest conte, me?l va explicar un vell pastor de la Cerdanya, fill d?un italià emigrat dels Alps , de pares romanesos. Així que la historia perd els seus orígens més enllà de la memòria dels qui la expliquen, tot i que poc importa, o gens.
Comença a l?interior d?Europa, potser al sud dels Càrpats. En un poblet de muntanya , on el cel te un blau generós , els prats són de vellut i les pedres es riuen de tu cada cop que et torces un turmell, hi havia una petita mula, una mica estranyota, de potes fortes, i pèl lluent com coure polit , peülles fermes i cua espessa, orelles ni curtes ni llargues i la careta blanca. Per ser encara poltre se li perdonava tot, les seves corredisses, els seus salts eufòrics i d?altres bajanades que la distingien de la resta de pacífiques mules. El pagès la va bescanviar en una fira per pocs diners i ningú li va dir exactament de quina mena de mula es tractava. Serà molt forta i treballadora , va dir el mercader que li havia dit un altre mercader que li va vendre.
La bestiola, presa d?una alegria i força inusitades trotava com una boja , rient com un rierol de muntanya, jove , impetuós, tot potencialitat. El pagès massa ocupat per veure jugar els poltres , no es va adonar de la vitalitat de l?animal.
El poltre va créixer prou per a treballar i les altres mules reien maliciosament i li deien: ara veuràs que n?és de dura la vida d?una mula, per nosaltres ho ha sigut, i ara et toca a tu. Ella, a qui anomenaven Jula, en honor a una vella somera que van rebentar de treballar feia ja uns anys, escoltava atemorida a les seves germanes de quadra. Les mules no poden trotar , li deien, no estan fetes per això, només treballen, no tenen potes per a saltar com els cavalls, però tu què t?ha pensat que ets?, un pura sang o què!, ja et posaran recte ja, li deien amb un to amarg i ressentit, d?enveja i tristor, de venjança fosca. Pobretes, les havien passat magres.
I així fou, li van col·locar tots els estris de treball, unes velles ferradures que no li ajustaven bé i la van lligar a una nòria per a treure aigua d?un pou. Les seves potes àgils van donar par a unes eines fortes i resistents, absentes de cap gràcia que no fos per treballar. Si parava a descansar, rebia un cop, a sobre, quina mula més gandula , deien els amos, vaja compra hem fet. I ella feia el que li tocava, deixant de banda els saltirons i les cabrioles, tant per dins com per fora. A les nits, un mussol li vetllava el son , la mirava des de la biga corcada del polsós sostre de l?estable, i la veia com s?adormia trista i resignada i com , en somnis, corria i saltava feliç. I així nit rere nit.
Va passar l?hivern i per a ella la primavera va passar de llarg. Ni l?aroma de les flors ni els cants del ocells la feien aixecar el cap, creia que estava malalta, de fet l?amo també ho pensava, així que per por que es morís, la va deixar uns dies a l?estable, tota sola, descansant. I el mussol, des de la seva atalaia, li va parlar:
-Fa temps que t?observo , Jula, i he vist com has arribat a estar així, poc a poc, dia a dia , cop a cop. Jo no sóc metge, ni res d?això, però tinc dos grans ulls per a veure el món, i a tu, i tot i que comprenc que et passa, sé que necessites per estar bé.
-Gràcies mussol, però el meu moment ja ha passat i no l?he pogut aprofitar, ara ja no hi veig cap sortida, només dolor a les potes i cops a l?esquena, i a sobre malalta...
-Cóm ho saps que estàs malalta?
-Ho sento així.
-Però jo et recordo saltant i trotant, forta i feliç.
-No diguis bestieses, les mules no sabem trotar, i menys saltar, uff, i diuen que els mussols són savis!
-Umm veig que has oblidat qui ets, aquesta es la teva malaltia, vaja, vaja...
-Deixa?m descansar, no veus que no m?aguanto dreta? A més amb aquestes velles ferradures prou faig de caminar.
-Bé , no et faré moure ? va dir el mussol- però diguem una cosa, si tinguessis ferradures noves i poguessis trotar com un cavall, ja sé què no , però fem com si pogués ser així , només per un moment, per distreure?ns, com se?t bellugaria la cua?
-La Jula, en vista que l?avorriment la matava, li va seguir el joc de mala gana i va moure una mica la cua- Potser així- va dir, tot movent lleugerament la cua.
-Molt bé ?digué el mussol- i com bellugaries una pota del davant?
- Així, potser - digué la mula , amb una veu encara fluixeta, com per no molestar.
- I si moguessis també totes les altes potes com ho faries?
- Així - va cridar la Jula amb una foguera a cada ull- així cridava i saltava.
- Bé , molt bé, aquesta ets tu, ara sí, tu no ets una mula qualsevol, sempre ho he sabut.
En aquell moment el pagès , ignorant però bona persona, va entrar a la quadra a veure si la Jula era viva o no, i en veure-la saltar va quedar mut. Mai havia vist una mula saltar, va pensar que seria d?una raça mai vista a la comarca. I de sobte va veure en ella una llum que mai no havia vist. La va treure a passejar i va veure com trotava pel camp com un pura sang, elegant com aquells cavalls àrabs tan bonics. La va ferrar amb sabates noves i lluents, la va muntar i va anar amb ella fins al poble . La Jula, tot i ser més petita que un cavall, tenia potes fortes i segures i moviments elegants com un mocador de seda al vent. L?amo se?n feia creus de no haver apreciat mai aquesta gràcia en la seva mula.
Al poble era dia de mercat, entre els sorollosos carrers on tothom cridava, homes i bestiar per igual, les aromes de verdures i fruites es mesclaven amb la fortor de fems i brossa inconcreta, sobre unes estovalles de fang grisós. Va anar fins a la parada de bestiar on va trobar un mercader de pell fosca, i olor de curri, que no havia vist mai. S?hi acostà i li digué:
-Bon dia mercader, ja no hi és el venedor de sempre?
-No, ara porto jo el negoci ? digué amb un accent peculiar- Per cert, si vol li compro el cavall, aquest es venen molt cars a Turquia.
- Quin cavall? Si és una mula, rareta però mula.
- Veig que no sap el tresor que hi dorm al seu estable, això és un cavall Baanuk de l?Himàlaia! , és una raça excepcional, tenen la gràcia d?un cavall i la resistència d?una mula. Mai no n?havia vist cap a Europa, d?on l?ha tret?
-Doncs li vaig comprar, aquí, a un mercader com vostè, ara ja fa uns anys.
-És estrany, molt estrany , però li compro igualment, li pagaré bé.
El pagès, avergonyit de no haver vist abans que tenia un animal noble i exòtic, va fer un tracte molt rentable amb el mercader, li va vendre i se?n va acomiadar tot donant-li un petó al front amb tota la tendresa que sempre li havia negat, com demanant-li perdó. El mercader s?ho mirava estranyat, emocionat potser, se?l veia feliç.
Des d?aquell dia la Jula va viatjar amb el mercader per tot arreu i va ser tractada com la princesa que era en realitat, d?una casta noble i elegant que aixecava admiració per allà on anava, amb el seu pelatge de coure polit i la seva careta blanca.
Autor: Jordi Reviriego.
Fuente: este post proviene de Blog de Jordi Reviriego, donde puedes consultar el contenido original.
¿Vulnera este post tus derechos? Pincha aquí.
Creado: