Buenos días familia:
sabéis??? estoy harta de tanta incomprensión.. de tanto dolor... de tanto sufrimiento..
y no me refiero al mío, sino al que padecemos tod@s en general.
A veces me pregunto el porque a todo esto y no le encuentro respuesta..
me doy cuenta de que forma parte de mi vida y entonces pienso...
he pasado por muchos trances a lo largo de mis 52 años... y aunque luchando mucho he salido adelante, por que este ha de ser diferente????
Miro a mi alrededor y veo a tant@s que están como o casi como yo....o con otros temas a veces peores...
formará esto parte de la degradación de la humanidad??? quizás no es momento para filosofar con el futuro, lo que importa es el presente y éste es duro.
Hay que sobrellevarlo con la mayor dignidad posible, luchando día a día para que generaciones venideras no se encuentren con tantas puertas cerradas como nosotr@s...
No somos l@s primer@s que padecemos dolores, pero sí formamos parte de l@s que al fin han conseguido un nombre para esta enfermedad y luchamos para su reconocimiento en la sociedad, médica y civil.... o sea que somos pioner@s y como tal tenemos una obligación moral, hemos de seguir con la batalla. Incluso la administración empieza a reconocer en determinados casos las consecuencias de nuestra enfermedad.
Los logros son lentos pero los hay, aunque nuestro cuerpo nos martiriza seguido y eso nos causa impotencia y desesperación en algunos momentos, impacientes y súper activas que somos por naturaleza la mayoría, esta lentitud nos ahoga.
Hemos de tener esperanza, sobretodo para toda esa juventud que nos sigue entre los que algun@s empiezan a percibir ya los síntomas... se merecen nuestra lucha, al igual que nosotr@s sabemos que nuestro dolor tiene un nombre gracias al esfuerzo de otr@s que lo lucharon anteriormente...
Ya no somos neuróticas psicosomáticas, se empieza a reconocer que nuestros trastornos psíquicos son ocasionados por nuestro dolor físico, no al revés.
Aunque nos cueste el diagnostico porque no han inventado aparato alguno para medir la intensidad del dolor, de cada día más especialistas se da cuenta de la realidad y nos sacan de nuestras dudas reconociendo que padecemos una/s enfermedad/es con nombre propio
FIBROMIALGIA… y/o SINDROME DE FATIGA CRONICA. (entre otros)
Nadie nos dijo que la vida sería fácil, tampoco que nos encontraríamos con tantas dificultades, nuestro deber es luchar no en contra, sino a su lado, aceptarlo y dosificarnos para evitar el agotamiento, físico y mental que nos ataca demasiado a menudo, por eso es tan importante poder contar con amig@s que nos entendamos mutuamente, como nosotr@s, aquí podemos expresarnos libremente, siempre hay una mano amiga que se alarga para ayudarnos a remontar en nuestras caídas.
Gracias a tod@s.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bon dia família:
sabeu??? estic farta de tanta incomprensió .. de tant dolor ... de tant patiment ..
i no em refereixo al meu, sinó al que patim tots i totes en general.
De vegades em pregunto el perquè a tot això i no li trobo resposta ..
m'adono que forma part de la meva vida i llavors penso ...
he passat per molts tràngols al llarg dels meus 52 anys ... i encara que lluitant molt he sortit endavant, perquè aquest ha de ser diferent????
Miro al meu voltant i veig a tants que estan com o gairebé com jo .... o amb altres temes de vegades pitjors ...
formarà això part de la degradació de la humanitat??? potser no és moment per filosofar del futur, el que importa és el present i aquest és dur.
Cal suportar-lo amb la major dignitat possible, lluitant dia a dia perquè generacions futures no es trobin amb tantes portes tancades com nosaltres.
No som els/les primers/es que patim dolors, però sí formem part dels i les que per fi han aconseguit un nom per a aquesta malaltia i lluitem per al seu reconeixement en la societat, mèdica i civil .... o sigui que som pioners/ es i com a tal tenim una obligació moral, hem de seguir amb la batalla. Fins i tot l'administració comença a reconèixer en determinats casos les conseqüències de la nostra malaltia.
Els èxits són lents però n'hi ha, encara que el nostre cos ens martiritza seguit i això ens causa impotència i desesperació en alguns moments, impacients i súper actives que som per naturalesa la majoria, aquesta lentitud ens ofega.
Hem de tenir esperança, sobretot per tota aquesta joventut que ens segueix entre els quals alguns / es comencen a percebre ja els símptomes ... es mereixen la nostra lluita, igual que nosaltres sabem que el nostre dolor té un nom gràcies a l'esforç d'altres que ho van lluitar anteriorment ...
Ja no som neuròtiques psicosomàtiques, es comença a reconèixer que els nostres trastorns psíquics són ocasionats pel nostre dolor físic, no a l'inrevés.
Encara que ens costi el diagnòstic perquè no han inventat cap aparell per mesurar la intensitat del dolor, de cada dia més especialistes es donen compte de la realitat i ens treuen dels nostres dubtes reconeixent que patim una malaltia o malalties amb nom propi:
FIBROMIÀLGIA ... i / o SÍNDROME DE FATIGA CRÒNICA. (Entre altres)
Ningú ens va dir que la vida seria fàcil, tampoc que ens trobaríem amb tantes dificultats, el nostre deure és lluitar no en contra, sinó al seu costat, acceptar i dosificar-nos per evitar l'esgotament, físic i mental que ens ataca massa sovint, per això és tan important poder comptar amb amics/gues que ens entenguem mútuament, com nosaltres, aquí ens podem expressar lliurement, sempre hi ha una mà amiga que s'allarga per ajudar-nos a remuntar a les nostres caigudes.
Gràcies a tots /es.