Aquesta pandèmia ha aturat el món, però no les malalties, i això em preocupa especialment.
Per la meva etapa com a geriatre, sé com nés dimportant per a la gent gran mantenir la funcionalitat, la socialització, la independència, la xarxa de suport. Moltes persones amb criteris de fragilitat geriàtrica, el confinament els durà a una davallada de la qual no es recuperaran. Moriran de coronavirus, sense tenir-lo.
La pèrdua de forma física, com a resultat de la immobilitat farà estralls en aquesta població. La manca de xarxa social, secundària al confinament, farà que molta gent gran pateixi encara més la soledat, les depressions, la manca de seguiment mèdic de les seves malalties, salimentaran pitjor, o patiran més les seves pors, la seva pobresa.
I no només la gent gran, em pregunto quants diagnòstics de malalties es faran massa tard, o no sarribarà a temps de fer, quants problemes psicològics sagreujaran sense una xarxa social de suport, sense el ritme diari de sortir, treballar, socialitzar, compartir...
Quantes addiccions començaran o sagreujaran, quantes malalties físiques i psicològiques secundàries a lofegament econòmic tornarem a veure com ja va passar amb la crisi del 2008, quantes ferides per no poder fer el dol dels éssers estimats que estan morint sense comiat.
Quantes persones seran víctimes de violència domèstica i de gènere durant aquest aïllament.
Quin efecte tindrà en els nostres nens i adolescents aquest període tancats a casa, sense vida social, reben feines per una pantalleta, com si la productivitat no es pogués prendre un respir i entendre que ja estan aprenent altres coses més importants.
Aquest escenari que sagreuja cada dia que sallarga el confinament, i la factura va pujant duna manera preocupant.
També em pregunto quin efecte tindrà aquest estat de por crònica, de distanciament i desconfiança social, destat policial, de retallada de llibertats i recentralització del poder. Com serà la tornada de tot això. Explotarem o morirem tots una mica?
Però no obstant això, sóc prou positiu per veure que no som en un pou, sinó en un túnel i que tot això passarà i de com construïm aquest després, en depèn tot.
Estem assistint a les darreres fuetades dun capitalisme que ha portat al límit al planeta i a les persones i potser no podrem tornar on érem, ni serà desitjable tornar-hi.
Què en podem treure de positiu, més enllà de totes les pèrdues?
-no podem deixar caure les persones que quedin arruïnades i un cop més, salvar les grans empreses i entitats financeres, i la renda garantida universal esdevindrà lúnica forma de sostenir tants damnificats i salvar leconomia, però no per tornar al que ens ha portat a aquest caos, sinó repensar leconomia des de la sostenibilitat humana i ecològica, acceptar el no creixement o fins i tot el decreixement com un objectiu desitjable, entendre que la riquesa ben repartida dona per a tots, si estem disposats a enderrocar les grans fortunes que feudalitzen el món i a viure amb menys, consumir menys, viatjar menys, socialitzar els guanys i no només les pèrdues.
-entendre que després del fracàs del capitalisme i del comunisme, hi ha dhaver un camí del mig a nivell global. Que explotar països per enriquir uns altres porta a la destrucció de tots, no només dels que sofeguen creuant el mar per reclamar el que sels està robant en origen.
-entendre que som massa persones, consumint massa, durant massa temps i aquest desastre ecològic ha afavorit el contacte del virus despècies salvatges amb espècies domèstiques i éssers humans i que això ja ha passat unes quantes vegades i sha contingut, però ara no sha pogut parar. Però això rai, és només una pandèmia de les moltes que vindran si no canviem el model dexplotació del món.
-també estem aprenent que potser podem fer molt treball a distància i evitar el cost ecològic i econòmic de molts desplaçaments, i segur que també reduïm laccidentalitat, el temps perdut en els trasllats, la necessitat de tants vehicles, etc. Potser cal un món amb més vida local, amb més comerç de proximitat, més sostenible.
-pel que fa al sistema sanitari, valorarem més que mai la importància dun sistema públic i universal i votarem als polítics que ho tinguin en compte. Aprendrem que potser no calia anar tant al metge, i valorarem millor un ús sostenible dels serveis, i alhora com nés dimportant poder anar-hi quan veritablement ens cal.
-farem valdre la feina de totes les persones que estan fent possible que altres es quedin a casa i mirarem amb admiració moltes professions que són mal pagades i desprestigiades.
-aprendrem que la col·laboració i la solidaritat social ens fa persones.
-prendrem consciència de com és dimportant la xarxa dafectes i serem menys individualistes i més propers als altres. El distanciament social reivindicarà el contacte social, vull pensar.
-afavorirem lart i la cultura com a font no només de lleure, sinó com a font de coneixement, de denúncia, danàlisi social, de repensar-nos com a comunitat. Serem capaços de sostenir als artistes com a part central i imprescindible de la nostra civilització.
Ara toca crear un món millor des daquesta crisi si no volem que aquesta pandèmia sigui només lavantsala de lextinció de la nostra civilització.
Fuente: este post proviene de Blog de Jordi Reviriego, donde puedes consultar el contenido original.
¿Vulnera este post tus derechos? Pincha aquí.
Creado: