Som a lany 2023, D.C. (després del confinament), i tot ha canviat, per sempre, fins a un punt que mai no havíem imaginat.
Vull deixar això escrit i protegit, abans que tot aquest coneixement no sigui destruït. Probablement em costarà la vida, però quina merda de vida és aquesta. No sho val.
Cap a principis del 2020, un experiment científic es va iniciar. Lera del capitalisme tocava a la seva fi i lolor de rebel·lió incendiava les xarxes. Un món desigual, contaminat, insostenible, agonitzava a plaer duna elit de sociòpates milionaris que dominaven el món. Compraven països, governs, recursos, decidien sobre la salut de les persones, sobre qui vivia i qui moria. Necropolítica, en deien des duna part dels pensadors crítics amb el sistema. Calia fer-los callar, fer que el seu discurs perdés força abans no cremessin torxes pels carrers darreu.
I ho van fer, vaja si ho van fer! De la manera més roïna, més subtil, més tramposa, com tot.
Van dissenyar leina perfecta, sigil·losa, daparença accidental, un virus natural, que ens deien que venia dels ratpenats i qui sap com va generar una pandèmia que va afectar a tot el món.
En aquell temps ens confinaven a les cases, per salvar-nos la vida, deien. Ara ho sabem, però llavors tot semblava tan lògic. Una conxorxa de científics i poderosos havia orquestrat un Harmagedon perfecte. Fins i tot simulaven enfrontaments per a donar versemblança al relat.
Van morir molts humans, per aquell virus. Però eren nomes un petit preu, en comparació amb la nova era que estaven creant sense que ho sabéssim. Mal parits!
Líders polítics de tot el món es coordinaven en secret, es repartien el pastís del nou ordre, es vacunaven en secret...
Cap a finals del 2021, a la major part de la humanitat ens havien passat el coronavirus amb èxit. Hi va haver uns quants milions de víctimes, però la resta estàvem denhorabona, aparentment. La immunitat poblacional va triomfar i els pocs que ens vam lliurar del virus, ja no ens contagiàvem.
Cap pla no és perfecte! Cabrons!
Amb lexcusa de fer el seguiment de la pandèmia, les lleis es van adaptar al pla dels poderosos: podien seguir-nos, saber on érem, que fèiem, amb qui parlàvem, què publicàvem a les xarxes. Tot. El que no sabíem era que si el pla funcionava, res daixò caldria.
La meva parella va passar la COVID-19 cap a finals del 2020, com una gripeta de no res, uns dies de febre i ja està, com si res. Uns mesos més tard, ens separàvem.
Va canviar, ja no era la mateixa persona. Shavia com mort per dins. No semblava tenir sentiments com abans. No entenia els poemes. Treballava incansable, no qüestionava res, tot li estava bé, fins i tot quan li feia veure que havia canviat em mirava amb uns ulls esbatanats, com si no pogués comprendre el que li deia. Com si una llum, en el fons de la mirada, sí que em reconegués. Però la resta ja no.
Cap a finals del 2021, ja hi havia moltes persones que, com jo, havien fugit de casa. Ens refugiàvem en pensions on no ens demanessin el nom. No teníem cap aparell electrònic, ni targetes de crèdit. Érem uns indigents.
Érem lerror del pla, i estaven decidits a esmenar-lo. I no crec poder-hi fer res, més que deixar una bomba de rellotgeria i esperar que els esclati a la cara daquí a setanta anys.
Ens reconeixíem entre nosaltres, com una intuïció. Ens miràvem i sabíem qui érem. Els altres no ens detectaven. El mateix virus que els va reprogramar per a ser obedients i acrítics, no els permetia discernir entre els covidzats i els que no.
Però les autoritats i les forces de lordre, shavien vacunat, ells sí que ho sabien veure. Ens caçaven, ens coviditzaven i ens retornaven al sistema de producció. Els retrobaves un dia i ja veies que no eren els mateixos.
Sense accés a la tecnologia, no podíem organitzar una resistència. A més una resistència per a què? Per a tornar a la societat don veníem? Això no era ni possible ni desitjable.
Tot està perdut. Potser el deu o quinze per cent de població mundial no coviditzada, érem perseguits i contagiats o neutralitzats, segons el cas, programadament. No calia ni matar-nos. Ni això no calia. Ni això.
Per això deixo aquest escrit. Perquè algun dia se sàpiga la veritat, si queda algú per a saber-la.
Per la meva feina, tinc accés a les claus per a enviar transmissions a lespai, a la xarxa de satèl·lits i naus espacials. El meu objectiu és enviar aquesta emissió des de la terra, fins a un satèl·lit i que aquest la reenviï a lespai, lúnic lloc segur, ara mateix. He calculat que lemissió retornarà a la terra com un eco, que serà desxifrat daquí a uns setanta anys. És el meu darrer intent de resistència, abans de ser neutralitzat. Un bumerang emmetzinat, potser ineficaç, potser devastador. Jo no hi seré per a comprovar-ho.
Aquesta transmissió ho explica tot. Com van crear el pla, noms i cognoms, els científics que van crear el virus, els efectes permanents que tindria sobre el cervell humà. Com ens convertirien en un ramat dovelles fàcils de conduir.
El meu pla és que els fills dels covidzats, recuperin les capacitats del cervell humà, tornin a ser crítics, combatius, tenaços i generin un nou món. Que potser encara sigui pitjor, no ho puc saber. Però és un risc que ara mateix em val la pena córrer, ni que sigui per venjança.
Vull morir sabent que he programat la fi daquest nou món monstruós.
Vull morir creient que hi haurà un relleu.
Vull morir creient en alguna cosa.
Vull morir.
Morir lliure.
Fuente: este post proviene de Blog de Jordi Reviriego, donde puedes consultar el contenido original.
¿Vulnera este post tus derechos? Pincha aquí.
Creado: