Lilla de Terraigua.

Sembla el somni de qualsevol, un creuer per la Polinèsia. En Marc, anava a la proa del vaixell sentint el vent salat a la cara i amb lesguard a lhoritzó, allà on els blaus es troben. Era un nen feliç, amb 12 anys ja havia recorregut molt de món, conegut moltes persones i maneres de viure, i ja tenia un fort esperit valent i explorador. El seu cosset, encara infantil, era prim però fort, amb la pell bruna i una mica pigada i un somriure que enamorava a petits i grans. Viatjava amb els seus pares i la seves dues germanes, L Ada de 19 anys que ja anava molt per lliure, molt ocupada en estudis, parelles i cuidant la seva llarga melena color avellana, i la petita i arrinxolada Estel de 9, que era la seva companya de jocs i malifetes. Aquell dia, lhoritzó en direcció a le Illes Marqueses era fosc i desdibuixat.

Des que havien sortit del port de Los Angeles, que un sol radiant els havia acompanyat, però ara, un canvi de temps els feia desviar de la ruta prevista, com va explicar el capità Mc Doul. Sembla que un gran tifó shavia enfortit més del previst i havia canviat la trajectòria.



Al vaixell tot semblava anar perfecte, però en Marc va veure que la tripulació estava nerviosa, el cel senfosquia i un estrany vent a ràfegues els colpejava sense avís, com si un gran monstre esbufegués des de la foscor creixent. Durant la nit , tot i lintent del capità desquivar el tifó, els va enxampar de ple i limmens vaixell oscil·lava com una closca dou enmig de grans onades i vent huracanats. Dins el vaixell la sensació de seguretat sanava posant en dubte i una por a la incertesa sapoderava dels viatgers. Els pares den Marc, mantenien la calma i tots junts a la cabina esperaven que passés el mal temps. En unes hores el vent va minvar i una calma i silenci estranys sapoderaren de tot. La gent va sortir de les cabines i van pujar a coberta per veure sortir el sol. La mar semblava un mirall glaçat, el cel sobre el vaixell permetia veure les darreres estrelles just abans de lalba, però tot lhoritzó estava esborrat i tèrbol en els 360 graus. Estaven a lull del tifó! Segons el capità era un lloc segur i navegarien seguint la calma de lull de la bèstia, esperant que aquesta es debiliti amb el pas de les hores per poder escapar. En Marc va anar fins el seu mirador de proa, de don els seus grans ulls verds i curiosos, miraven el món, amb els seus cabells arrissats i castanys que sempre voleiaven al vent i li tapaven els ulls. Estaven en una zona on no hi passaven les rutes de navegació per les perilloses corrents i vents daquellt sector del Pacífic, un territori desconegut i perillós, que encenia la imaginació den Marc amb contes de sirenes, pirates i monstres marins.

La tempesta. De sobte, com un gran tentacle monstruós , va aixecar-se del mar en calma un mànega de proporcions gegantines i amb rapidesa de falcó va colpejar el vaixell i va xuclar en Marc de la proa com si fos un bri de palla enduent-sel cap amunt, com catapultat màgicament fins als núvols.



En Marc, tot i lensurt inicial , se sentia sostingut pels vents ascendents duna manera més suau i acollidora del que mai hagués imaginat. La mànega el portava dins les seves ventoses entranyes, com una delicada ploma. En Marc, acomplint el seu somni de volar, va decidir gaudir del trajecte, fos on fos que el portés. Va volar molta estona, hores tal vegada, però per a ell va passar en un instant. Gradualment els vents de la mànega encalmaren fins a dipositar-lo suaument sobre les ones davant duna illa enmig daigües turqueses i càlides.



Va nedar fins a la platja darena com la neu i va descansar del llarg viatge. Estava estranyament feliç de laventura, entre fascinat i espantat a parts iguals. Aquest moment va ser interromput per unes rialles entre les branques del frondós bosc que creixia més enllà dels cocoters de la platja. L illa Dues personetes varen emergir dentre les plantes i es dirigiren cap a ell amb una mirada acollidora i transparent. Semblaven tenir la mateixa edat més o menys que en Marc. El saludaren amb una familiaritat inesperada i li preguntaren com havia aparegut a la seva illa.

-Bon dia personeta ! Com has arribat fins a la nostra illa de Terraigua?
En Marc, encara sorprès per tot plegat, els va explicar tota la seva aventura, mentre lescoltaven atentament. Finalment els digué:

-Jo sóc en Marc i vosaltres?
- Lile i Storm , van respondre.- davant la mirada interrogativa den Marc.
-Perdoneu la pregunta, però sou nens o nenes?-preguntà en Marc davant el desconcert que li generava qua ni laspecte, ni la roba , ni el cabell ni els noms li donéssin cap pista segura.
-Quina pregunta més extranya ens fas? -digueren mirant-se amb sorpresa.
-Què té dextrany?- digué en Marc, totalment descol.locat.
-Aquí mai preguntem això, és més útil preguntar els pronoms, no creus?
-Els pronoms? Que vol dir això?-digué en Marc, tot pensant que el viatge pels aires lhavia desmuntat el cervell.
-Amb quin pronom et sents identificat : ell, ella, elle, elli o cap?
En Marc, encara atònit per la conversa respongué:
-ell, suposo. I vosaltres?
-Jo sóc el Lile- respongué el Lile.
-I jo le Storm, respongué le Storm.
En Marc, que no entenia res de tota la conversa, va preguntar:
-Què vol dir “le” Storm?
-Vol dir que no sóc la Storm, ni el Storm, sinó le Storm. O li Storm, com prefereixis. -Però llavors com sé si sou nens o nenes només per els pronoms?- preguntà en Marc, intentant encaixar inútilment el que li deien amb el seu model del món.
-Si vols saber si em sento nen, nena o cap dels dos només cal preguntar, no?-respongué le Storm.

En Marc estava confús, tot li semblava duna lògica incontestable i alhora molt sorprenent, alliberador, en certa manera, però la darrera resposta havia afegit un element que no havia considerat mai: “o cap dels dos”.
-Què vols dir amb “o cap dels dos”?
-Bé Marc, ben senzill, quan jo vaig néixer, com a totis a Terraigua, em van deixar fluir sense atribuir-me cap identitat, fins que vaig ser prou gran per a dir qui era. Als tres anys ja vaig saber que no era pas ni un nen ni una nena i que la meva identitat era el que en diem “no binària”, per això vaig adoptar un article neutre fins ara. De moment encara em representa, però potser algun dia això canvii, tot pot passar. En Marc va quedar pensatiu i amb un somriure als llavis i moltes preguntes al cap. Tot el que escoltava, no li encaixava, però al mateix temps li semblava molt mes fàcil i lògic que el que sempre li havíen explicat. Una part dell volia mantenir-se en la seva manera dentendre les coses, però al mateix temps, abraçava amb ganes aquesta nova manera dexplicar qui és cadascú, en la que ell mateix se sentiria tant lliure de ser com volgués.

-Don jo vinc, quan neixes, ja tothom diu si ets nen o nena i decideixen quina roba o quin pentinat pots portar en funció daixò.-digué en Marc a mitja veu.
-I com ho saben?-es preguntà en Lile, amb una expressió molt graciosa.
-Si tens penis ets nen i si tens vulva ets nena. Le Storm i el Lile sel miraven incrèduls.
-I si la personeta que te penis es una nena que passa?-digué el Lile amb cara de estranyesa.
-Doncs que ningú se la creu fins que sigui prou gran per atrevir-se a dir el que sent, i tot i així no tothom ho acceptarà, no està ben vist per tothom.
-Quina bajanada! -cridaren le Storm i el Lile alhora. Com poden no creure el que una persona sent que és? No té cap sentit, només cada persona sabem qui som i com volem ser tractadis no creus? I deies que la roba també la trien els altres?

-Si , segons si ets nen o nena hi ha una roba permesa en cada cas. Aquí com ho feu?
-Cadascú tria la roba que vol en cada moment, no hi ha roba en funció de si ets nen o nena o una altra cosa, sempre ens posem el que més ens agrada i ningú pressuposa res segons això.
-Té sentit, qui decideix que les faldilles siguin només per dones o les corbates per homes? Teniu tanta raó que em sembla mentida que tot el món funcioni diferent de Terraigua!- va dir en Marc.



En Marc, estava ben atordit, entre el viatge, la preocupació per la seva família, estar sol en un indret desconegut on tot semblava tant diferent del seu món. Se sentia com en un altre planeta, i alhora tot semblava tant amigable i senzill, que no quedava espai per la por. Era tot plegat molt extrany. Fins i tot es fregava els ulls pensant si no seria un somni tot plegat.

Fent amistats

Després daquesta conversa que va obrir la mirada den Marc a tot un nou món, totis tres van anar illa endins fins al poblat de Terraigua per conèixer tothom i menjar alguna cosa. Terraigua era un paradís entre palmeres, on les persones eren lliures dexpressar qui eren com volien i ningú pressuposava res. Hi havia persones que podies identificar fàcilment com a homes o dones, tot i que no sempre corresponia amb el que ens esperaríem pel seus genitals, i daltres que no sabries qui son sense preguntar els pronoms. Les parelles també eren dallò més variat i no tenien cap norma al respecte més que estar amb qui tagrada en cada moment. Tothom vestia com volia i no hi havia pas cap norma. El mateix passava amb les feines que feien o les seves aficions, res era propietat de cap gènere, ni els drets ni les obligacions. Per en Marc, era un lloc tant inspirador, on tothom semblava tant lliure i feliç que es va emocionar. Li van presentar un munt de persones, acollidores, obertes, que li preguntaven el pronom com el més normal del món, sense pressuposar quins genitals tenia o a quin gènere sentía pertànyer. Per en Marc, això era molt estrany, però alhora molt alliberador i natural. De fet ell mateix sempre shavia sentit diferent als altres nens, i sovint se sentia qüestionat per que no li agradava el futbol i preferia dibuixar o cantar.


A Terraigua totis jugaven al que volien, ningú es qüestionava res, tot era acceptat, tothom era lliure de expressar qui era als quatre vents. Val a dir que a Terraigua no sempre havia estat tot tant idílic, hi va haver un temps en que les persones es “classificaven” per genitals i no per gènere per ser el més obvi. Però diuen les històries que expliquen els avis, que fa molts i molts anys, va nèixer una persona amb uns genitals que no es podia dir amb certesa si era nen o nena i va desconcertar tothom. Aquesta persona , davant la impossibilitat de posar-li un nom, els seus pares van decidir dir-li Mar, ja eu tant podia ser la mar com el mar i que quan for més gran ja triaria quin article li posava al seu propi nom. Aquesta personeta, al no estar subjecte a presuposicions va desenvolupar-se lliure i feliç i mai va triar un article, segons el dia se sentia “el Mar”, “la Mar” o “le Mar” i va deixar de tenir importància el gènere. Va crèixer i va esdevenir una persona sàvia i justa que va ser durant molts anys a qui tothom consultava els dubtes de la vida i demanava consell. Algunes persones li van preguntar sobre els seus dubtes sobre si eren homes o dones i Mar sempre els deia:
-Tú ets el que sents que ets, així de fàcil, els genitals no et defineixen.

Això va fer que cada vegada més persones decidissin no donar per fet que els genitals definíssin el gènere dels seus fills i esperéssins uns anys a que cadascú identifiqués qui era. Veient que això feia més feliç a tothom, tota la illa va acordar aquesta nova manera de viurte com a millor imés respectuoosa amb la diversitat de persones que hi vivíen. Ell se sentia nen, però no un nen com els altres, no “donava la talla” en la seva societat com a nen, perquè era diferent. Però a Terraigua tothom era diferent, se celebrava la diferència, a ningú se li imposava cap identitat ni cap manera dexpressar-se. En Marc es sentia acceptat tal com era, per primera vegada, lliure de jugar al que fos, de vestir com volgués, de ser qui realment era, i era molt feliç, com mai abans. Tot i que trobava a faltar la seva família, almenys ara es tenia a sí mateix com mai abans, tot el que era i sentia sobre sí mateix era acceptat sense cap judici i això el feia molt feliç. Va ser acollit com un més a Terraigua, se sentia tant bé!



El rescat

Un matí de pluja, a la cabana den Swotie, el vell mariner que li havia explicat mil aventures, el llop de mar li digué:
- Crec que the de preguntar si no voldries ser rescatat per la teva família i tornar al lloc don vens. Jo thi podria portar fins un punt on et trobarien, què men dius?
- Rescatat?-digué en Marc. Vosaltres mheu rescatat dun món on no encaixava, ara estic on vull ser. No, encara no vull tornar a una societat on et diuen com has de ser, vull poder ser qui sóc ara, poder canviar, poder repensar-me cada dia i vull tornar al meu món quan sàpiga transmetre tot el que he aprés a Terraigua llavors faré veure que em rescaten i els rescataré jo a ells. Mai he estat tan feliç com ara, Swotie, tornaré a casa daquí un temps, però encara no. Potser és la resta del món qui necessita ser rescatat, i algun dia ho faré simplement explicant aquesta història- va dir en Marc amb la mirada perduda, com preparant un pla de futur.

En Marc, va decidir deixar la seva “c” i dir-se només Mar, com aquella persona de les històries de la gent gran de Terraigua , al cap i a la fi del Mar va venir, del Mar o de la Mar, podia ser qui volgués, i el seu nom només sadaptava al seu nou món.

Va córrer fins a la platja i amb laigua fins als genolls va cridar ben fort:

- Jo sóc Mar de Terraigua!!!!

I així fou com a Terraigua varen tenir una personeta més entre ellis i van viure mil aventures que ni us imagineu fina a on el van portar, però això ja es una altra història i ha serà explicada en una altra ocasió.

Fins aviat a totis !!!!

Jordi Reviriego